Com tu o com jo (XII)

Acaba de nàixer un ésser humà i, probablement,

n’està a punt de morir un altre.

És una qüestió, si voleu, d’estadística.

Com ara sentir la fragància fresca de la falguera de bon matí,

en una illa perduda d’Oceania, o el malson d’ahir a la nit.

Aquest ésser humà és un ésser qualsevol.

Amb mans i peus,

un cap per a ordenar les constel·lacions,

unes mans per a modelar la memòria del temps,

i peus i rems de seguir navegant.

És algun avantpassat de Cook, de Wellington o d’algun

grumet que ara mira l’infinit des del mascaró de proa del Tasman.

És un ésser voluble.

Com tu i com jo.

Penya-segat (Quadern de Tasmània (VI)

Ha de ser l’amor,

el de les mitologemes, reals o metafòriques,

l’amor petit amb les seues màgiques quimeres.

L’amor senzill.

Hi ha un penya-segat rocallós, alt  i profund,

i fa paüra mirar cap a la llum del fons.

Alguns estols de gavians se’n van espaordits,

Altres tornen. És una xiscladissa dolorosa.

És, ja ho sé, la cridada de l’amor, l’ansietat,

les ganes d’escoltar el soroll de la terra, la mar,

la teua veu, l’espera, tota la memòria enquadernada

en el llibre de bitàcola.

La voluntat irresistible de viure.

M'agarda aquest lloc (Quadern de Tasmània, XI)

M’agrada aquest lloc.

És un lloc estrany.

Hi ha ones i pedres i arbres.

Hi ha una llum difusa,

de foc antic, sagrat.

Una tremolor de fulles

i d’ombres.

Arriba i hi és, i no es mou.

Un fil de claror és el nimbe perfecte.

la metàstasi del tumor amarg,

l’argila que bec cada dia,

el dolor pesant dels parpells,

aquest crani corcat i sec

que mira la mar i res no entén.

M’agrada aquest lloc.

És un lloc estrany.

Un motiu perquè arribe la tempesta (Quadern de Tasmània, XVIII)

Com el vol poderós dels gavians en el cel de núvols grisos.

Em semblen roques, com tu estimada, retornant un dia a casa

per a buscar les coses que havies perdut: un quadern en blanc

i un abric per a la pluja.

Imagine on ho havíem deixat tot l’última vegada,

mentre intente assolir la tanca que em durà a casa i el camí.

La frescor de la falguera de plata m’està arribant com una carícia

des del penya-segat.

Sé que ve la tempesta en aquest soroll embogit de fulles,

en el somriure frenètic dels ocells que estan volant amb les ales

esteses sobre la llum gelada de l’aigua. I he de seguir caminant.

Nostàlgia d’un arròs melós amb castanyoles

En la bovor somnolenta de la sobretaula, amb la brisa encara tèbia de la migdiada acaronant-me la cara, m’ha envaït el somni: la dolça frescor de la sàlvia i el romer, les branques nues de la tipuana i l’olivera acabades de podar formen illes d’ombra sobre el meu delit; el ventijolet constant no em molesta. No hi sé d’on prové. Només sé que sap a mar, com l’arròs melós amb castanyoles que ahir ens vam regalar a Ca Juanito, el meu amic Jaume i jo.

Després de l’onada polar

Va tornar la neu i el jardí es va quedar glaçat.
Aquest temps bord i eixelebrat m’ha obligat a preguntar-me
algunes coses.
Els fragments que he descobert entre la gespa em pertanyien a mi.
El silenci regna arreu i allò que vaig ser no demana almoines.
Quanta llum reflectida als murs de la casa!
No m’encega. Tu també estàs sol.
Emmudit, ni un baf d’alè brolla.
Llàgrimes de gel, llàgrimes de gel,
perfils de primavera.