dissabte, 1 de gener del 2011

Pit-roig


Em pose de puntetes i mire per damunt de les branques de l’olivera. L’hivern ja fa alguns dies que ha començat. Hi ha alguna cosa de forma confusa que va nàixer abans de nosaltres. És silenciosa i buida, resta solitària i no canvia. Hom diria que vola i vola sense fatigar-se; de vegades és fa gran, de vegades es fa petita i s’allunya, es perd en l’infinit. I allò que es perd en l’infinit potser torne algun dia.

Sí, Maria Josep, se’n va la llum i es fa el silenci, però el pit-roig sempre torna. I jo l’espere, enguany, amb una rameta de raïm de pastor al bec.

1 comentari:

  1. L'hivern enguany ha vingut amb el sac ple de gel i ens ha omplert el carrer d'humitat, una humitat que s'apega a les llambordes, a les façanes, a la pell, i va calant lentament fins al moll dels ossos. Tots els dies em visita un pit-roig (saps que té un cosí que li diuen pit-blau?) i es passeja pel meu terrat com dibuixant amb les seus potetes l'alfabet d'una llengua secreta. Atenta, la meua gata el mira com si poguera llegir els signes cal·ligràfics que sobre el terra deixa l'ocell.
    Fantasiege amb l'idea que escriu un poema que parla del valor de les petites coses que fan que la vida pague la pena i només la gata i jo l'entenem.
    De sobte l'animal alça el vol i es perd en l'atzur i jo reste sol amb la gata esperant de nou la visita de l'ocell-poeta.

    ResponElimina