dissabte, 17 de desembre del 2011

El bisturí de tinta. Vix medicatrix naturae (I)


Ara que la malaltia m’ha apartat de la professió, puc fer valdre el temps per parlar dels dubtes que m’han generat aquests vint-i-cinc anys d’exercici. Avui parlaré del poder curatiu dels metges.

En la saviesa i en el quefer del metge, no puc trobar una obra produïda per l’art i que siga artística, tampoc no crec que el metge produisca res, vull dir res que no siga nou en l’ésser a qui tracta (o amb què tracta). L’obra del metge rau en la possibilitat de tornar a produir allò que ja ha estat produït. Hom diria que el bé intern de la seua acció, allò que en diríem la finalitat de la seua feina, és un intent per ajudar a restablir, juntament amb la natura, la salut perduda del malalt. Potser és per això que crec sincerament que l’obra no li pertany al metge; com a molt el metge és un mitjancer, un vehicle —si afuem una mica més la relació— que ajuda a què el malalt puga retrobar l’estat d’equilibri amb el món que l’envolta. També es pot afegir que en el restabliment de la salut del malalt no és possible determinar —encara no s’ha inventat cap màquina adient— si aquest resultat es deu al virtuosisme i als coneixements del galé o, potser a una resposta que obeeix en un alt percentatge a la natura mateixa del malalt, a la seua pròpia expressió subjectiva. De vegades, moltes vegades, els malalts s’hi alleugen o no milloren el seu estat, malgrat la intermediació dels metges. A més, i no crec en els miracles, en aquestes circumstàncies, ni la Medicina gosa a donar compte del què ha passat allí. Ja ho va dir Galé de Pèrgam, ara fa gairebé dos mil anys: “Vix medicatrix naturae”; la força guaridora de la natura.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Amb motiu de la presentació de la web d’El Pont


Hauràs nascut pedra a pedra cisellada,

I les idees de llibertat d’altre gent coneixeràs,

I les veus que ara s’escolten en la Llotja

Seran el cànem d’aquells que encara creuen

En la paraula.

Perquè tenim promeses que hem de complir,

Encara que el temps siga enterc, fals o ver.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Del jo


Del jo al jo mateix, a l’altre.

A prop del cor —brollador d’emocions—,

Entre el buit immens que deixen els pulmons malferits,

Espere un eco que em persevere,

El corrent d’aigua que esculpeix la pedra.

I això és el meu futur,

Una volva de so del deure més alt.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Apunt sobre el verb palangrejar


A la coberta de la barca s’amunteguen els ormeigs. Hi ha una calma que parla a soles, però també hi ha l’amenaça voraç dels gavians, els voltors de la Mar. Una ala metàl·lica sempre està a l’aguait, i es deixarà caure de sobte sobre la banda de bavor, i ens percudirà el cervell, abans de fer-se fonedissa de nou en la foscor de les aigües lluminoses.

Jo solcaria la Mar tempestuosa d’aquests verals i arribaria a alguna platja llunyana, a la riba d’un penya-segat amable, per defensar el dret a viure sense cobdícies. Allí cobraria el meu palangre; allí realment podria retrobar-me amb el futur desitjat de l’home reconciliat amb la natura.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Llum de Mar


T’has perdut als salobrars

I al desert.

Has vist la paüra als llavis.

Has vist la senda que t’ha menat

A aquesta riba.

Has vist la teua vida com una illa.

I en aquesta mar t’han citat per obrir

Una nova via.

Hi ha tanta llum, ací!, i no et fa mal.

Sempre et despertes

De cara a l’alba.

divendres, 9 de desembre del 2011

Torsimany d'emocions


El vol sempre és més poderós que l’ala, però hem de perseverar en les línies de fuga. En el sol malaltís de tardor, en el record dels dies viscuts, gastats per la pols del camí, en el calze de la flor que agonitza, en l’aigua que corre mansueta pel reguer, música i llàgrima fèrtil. I, de sobte, el silenci en l’aire, tots els que vam estimar, tots els que estimem, el vol breu, l’eco en l’alba del torsimany d’emocions.

dijous, 8 de desembre del 2011

Aquesta Tardor


La tardor d’Ítaca és lenta. Enguany els colors es troben desvagats: el groc perleja en les rames més baixes de la tipuana; el roig només és un indici en el magraner nan que domina el racó de les aromàtiques; algun groc oxidat, algun gris metàl·lic matisat d’ocre. Poca cosa. Però el verd (desllustrat) es precipita, impassible, sobre la cúpula de boira baixa que entapissa el jardí, com si volguera anunciar un hivern que no acaba d’arribar.

En l’olivera, cada teuladí és un punt en el record. Ara fa un any, el fred va fer emmudir qualsevol intent de xiuxiueig. De vegades, em sobta la fervor amb què el temps retorna; torna sense cos, ni carn, ni os, hom diria que torna sense motiu, i la bellesa és tan breu, tan efímera..., però encara així ens regala l’eco del seu amor furtiu.

Passen els dies i no és hora d’estar-s’hi amb els braços caiguts. Hem de refer la difícil tasca de recollir la fullaraca, i olorar eixe aroma acre de la terra molla. Amb humilitat hem de saber que allò que ens resta ha de ser guanyat a l’ombra i al seu silenci, perquè la rama és la prolongació de la mà i la llàgrima fosca no entén d’heretats. Aquesta és la nostra història.

dimarts, 6 de desembre del 2011

El regal de la literatura


La vida està sempre a punt de començar. Tot just va ocórrer divendres passat al fòrum Babel. Presentava “El regal en la mirada”. I hi va tornar a passar, la vida. La vida de veritat: la del bes i l’abraçada cordial, la de la mirada còmplice, la del somriure amatent, la vida que s’amaga entre les síl·labes de cada paraula.

La vida comença sempre, per damunt dels obstacles, perquè els obstacles són la vida. Aquesta perspectiva, de vegades tan llarga com l’avinguda Nevski, o més curta que el carreró d’Ausiàs March de Castelló, m’ha ajudat a vore que no hi ha un camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí.

M’he guardat el regal del divendres com una penyora, aquells moments ja formen part dels meus tresors més preuats. És un tresor que vaig poder compartir amb els meus amics i companys i el seu temps sagrat. I el temps no espera a ningú.

Què més es pot esperar dels demés, quan el passat és història i el futur incert? Gràcies a totes i a tots, gràcies per la vostra companyonia.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Comença el viatge d’El regal en la mirada


El pròxim dia 2 de desembre, a les 19: 00 h. es presentarà a la llibreria Babel de Castelló el meu llibre El regal en la mirada. El company Josep Sanabdón farà de mestre de cerimònia. A mi m’agrada dir que El regal en la mirada és un llibre de viatges. Dic això, perquè després d’algunes escriptures i relectures del text, n’he descobert, com a mínim, dos, de viatges. Hi ha un viatge físic, circular, marcat per una fulla de ruta, un itinerari, el que vaig traçar sobre la pell del mapa del Perú, i n’hi ha un altre, un viatge interior, íntim que gose a desvetllar.

Crec que va ser Martin Buber qui va dir que no som res, sense l’altre. El cert és que si ens parem a pensar què som o com som (si és que som alguna cosa), la majoria de vegades ho descobrim a través de l’espill de l’altre. No entraré ara en el joc entre el Jo i el Tu. El llibre parla també de com educar la mirada que busca en el viatge un argument per allargar el camí, per aturar el temps.

No cal dir que per a mi seria un plaer poder compartir la vesprada amb vosaltres.

Podeu trobar més informació sobre el llibre ací.


dijous, 24 de novembre del 2011

L'equilibrista


“Sabe que caminha numa corda fina

misteriosamente suspensa num imenso

espaço vazio ao qual é obrigado

a caminhar...”

L’equilibri és difícil en la casa del cec. La realitat parla d’entrebancs, d’un indici de boires amenaçades per la foscor. Però el cec coneix ben bé cada passa, cada soroll (sota els ferros de la llum, amb les parpelles caigudes i les mans a les palpentes); va conèixer l’olor del gessamí en les vesprades d’estiu; va conèixer l’esplendor del jardí florit, la cridòria dels xiquets en sortir de l’escola, i els esglaons que conduïen sense pressa a la bellesa. Potser li plauria abandonar l’habitació infestada per les ombres, i el trist passadís d’un temps que s’esmicola entre les mans.

Però tot no és foscor; passen les flors petites de l’hivern i els habitants de Ciutat també viuen en les vides del passat. (Els dies que emmordassen la mirada, les llengües que parlen com el ferro roent).

diumenge, 6 de novembre del 2011

Just when we’re safest…, there’s a sunset-touch. Apunt bellesa (I)


Deia l’oblidat poeta Robert Browning que «Tot just quan ens sentim més segurs...,/arriba una posta de sol». A mi, m’agrada el primer vers, perquè em convida a l’esperança. ¿Esperança de què? La bellesa? És la bellesa una esperança? Jo, almenys, sempre l’espere. Es pot presentar sense avisar. De vegades l’he trobada al títol d’una pel·lícula (Poetry); en la lletra d’una cançó, en la mirada d’un nadó, en el color d’un l’alborç madur, inclús en les pàgines d’algun llibre antic. Si fóra més creient, li demanaria al meu déu que em protegira, que em salvara de la bellesa, perquè, al món hi ha massa coses belles. I, encara que no sé si he sigut un home especialment feliç, no m’estic de pensar que la podem trobar en un girar d’ulls, perquè ella sempre ens està esperant. La bellesa.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Anar de pressa


Per què mantens la voluntat d’anar de pressa

quan les cames, per debilitat, ja no et responen?

T’ho vols endur tot.

Vols abraçar-ho tot amb les mans toves,

en la vesprada més llarga, en el cor de la tempesta.

No te’n dugues la mirada, el regal que vas aprendre

lentament. Algun dia escamparà el mal vent.

Llavors el dolor, l’experiència de l’amor,

sota les estrelles comandarà la petjada.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Després de la pluja


Vam arribar amb la pluja als ulls. I les coses ens estaven esperant: les cases blanques i pàl·lides, el blau desllustrat de les portes, les finestres, el cànter i el doll. La mar i el cel. La terra mullada volia ressorgir amb nosaltres, volia fer-se invisible. I res no vam poder canviar. Dúiem als muscles el nostre fullatge de tardor i perenne, el groc fosc dels sentits, l'estació perduda, el temps i també el cos, el pensament, el dolor. I res no vam poder canviar, però les vam estimar, i ens haguera agradat fer-les eternes, amb la paraula.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

No hi ha proves


No hi ha proves del passat. S’han cremat les prestatgeries. Alguns llibres de culte. Les estàtues es van esfondrar mentre dormíem. Eren de pedra, de marbre, de fang. Ara són cendra. El clam de les garses se les va endur lluny d’ací. No és recomanable guardar els tresors. La humitat, els insectes barroers... No guardeu els tresors. El tresor és no guardar-los. El tresor és creure que encara hi ha futur i el present és més veloç que la lectura d’aquestes ratlles. El poeta apunta l’avenir amb una escopeta de fira. És difícil. És inútil. I, contra ell, s’escampa el foc, la columna viva i daurada, purificadora. No hi ha proves del passat.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Llum privada


A l’hora de la posta, la ciutat em va atraure amb tot el seu poder de suggestió. Els relleus del castell es van tornar més flexibles, l’espai entre els merlets es dibuixava més rotund, les façanes de les cases eren d’un blanc més diàfan, les cornises més cridaneres, l’empedrat del carrer semblava més tou al contacte dels peus. Es feia fosc, però encara era de dia en la platja de llevant i en eixe espill líquid on les barques de pesca, els bots de llum, les taules de surf i els gavians, com si foren sabates velles, xapotegen amb molta cura, per no espantar el seu propi reflex o el d’un núvol fugisser. Vaig arribar a capir el moment màgic en què el cansament de la llum es posà sobre l’esplanada. Aquesta era la llum de tardor que jo havia vingut a trobar, la llum en la màxima puresa. La calor i l’energia havien minvat, probablement havien estat vessades lluny d’ací, en algun lloc ignot de l’Univers, o en algun escull proper. L’única ambició de les partícules reia en atansar un objecte, gran o petit, humà o inhumà, i fer-lo visible. Buscava una llum privada, la llum de cap al tard. I la ciutat es va aferrar a ella, va assaborir el seu tacte talment com jo ho havia fet unes hores abans amb aquella paella de polp prodigiosa. Volia deixar-me seduir per aquells raigs postrems que venien de l’infinit. Tot plegat, un objecte és el culpable de convertir l’infinit en quelcom privat.

dijous, 20 d’octubre del 2011

La mort


Encara que els humans ens entestem a evitar-la, la mort sempre acaba triomfant. Hom pot dir, d’una altra manera, que la mort esdevé un pilar fonamental, no solament de la nostra existència, sinó de la nostra societat (i no ho dic només pel negoci de les funeràries i els tanatoris, que també).

Em fa l’efecte que avui, tal com entenem la vida, la mort sembla que no està de moda. Una altra cosa és quan a la mort li afegim l’adjectiu de «digna». Llavors, la qüestió transcendeix els interessos ideològics o doctrinals, en esdevenir una de les demandes socials més intenses del nostre temps: el dret a tindre una bona mort. Això és: poder acabar la vida d’acord amb aquest fil de coherència que ha lligat el cos, el pensament, la memòria, les creences, les passions i el fer de cada dia amb la gent que hem conegut, i que hem estimat. Però, la cultura actual manté una relació ambigua amb el tema de la mort: d’una banda, la indústria del lleure converteix la mort de ficció en quelcom trivial i repetitiu, i d’una altra, s’oculta sistemàticament la mort real i se la considera quelcom indesitjable que ha de ser amagat o allunyat de la vista. Se la intenta amagar, sí; se la rebutja, se la foragita de casa. Pel que fa a això, cal de dir que encara que l’escenari de la llar pròpia ofereix al moribund un estat de benestar emocional i físic més ample, així com la protecció de la intimitat i la preservació de la dignitat, el fet cert és que, ara per ara, és en els hospitals o en les residències geriàtriques (residències de la tercera edat, que en diuen) on moren al voltant del 70% dels malalts. I el percentatge segueix augmentant cada dia que passa. La societat mediàtica que s’expressa a través dels mitjans de comunicació tampoc no ha ajudat massa a aclarir el tema. Sol tractar-lo de forma tangencial, i sovint s’expressa amb recels i pors, interessadament.

La majoria de les religions i les ideologies més extremes, inclús els mateixos centres del poder res no serien sense tindre a la mort com a aliada; de fet, el mateix discurs d’aquestes institucions rau si fa no fa en el tema de la mort: el Més Enllà, el Paradís, el nirvana o l’Infern. També hi ha morts domesticades, com ara la mort del capitalisme i la seua conseqüència més funesta, la crisi econòmica. Hi ha morts que no mai no es poden oblidar, com la dels camps d’extermini nazi, la del programa Aktion T4 contra els malalts mentals, les guerres més fratricides, Biafra, Rwanda, els Gulags, els camps de la mort de Pol-Pot, Guantanamo Bay. El Valle de los Caídos... La mort, sempre la mort.

Malgrat tot, jo crec que és un tema molt actual, un tema que malauradament mai no passa de moda. I certament no té la pots prendre de broma, ni que siga un instant. La mort ens espera, en girar la cantonada, en qualsevol moment, un dissabte a les quatre de la matinada en una carretera poc transitada, en un control de salut rutinari, en una placa de tòrax,...O la por.

Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no n’és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Les parres


Rossegen les parres la branca.

El jardí sec, esgotat, sobre la terra brama.

Vindrà l’hivern i s’escolarà la vida,

el raig del matí s’escolarà entre les rames nues.

La finestra.

Esperaràs el poema i la pluja

amb un got de bon vi a la mà.

No hi ha res més a fer.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Carrers de sorra


Vagarege la vesprada amb el cansament de la posta.

La nit nova batega sobre les cornises dels xalets.

Ets la vesprada que vaig tindre,

la que em vol deixar sense fer soroll.

Els teus carrers miren al passat sense pietat.

Abans d’il·luminar l’estança et dupliques a l’escull.

Ciutat que m’escoltes com un vers.

Carrers de sorra i llum d'aigua.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Si encara és possible


Em volta la innocència, con en aquells anys

ja oblidats, amb l’esplendor d’un dia nou.

Les roselles emparrades del jardí, la besllum

ocre de la gespa, el xiu-xiu dels teuladins

en l’olivera, la vida que m’envolta.

Amb la mateixa fragor d’ahir

i els parpells entumits, una il·lusió renovellada.

Em pregunte si encara és possible l’esperança.

Viure i estimar mentre el cos aguante.

Viure encara i estimar mentre es posa l’alba.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Passa el temps


El temps va passant

i cada vegada es fa més gran el forat del record.

És la llei de la vida

qui carrega els minuts a la pell,

fa rítmic el batec del cor

i et porta a la deriva en la maror de la sang.

Passa el temps i escrius sobre els arbres

que vas plantar al jardí l’antic i el nou

verd del ulls.

Es clouen les parpelles

en la respiració lenta dels núvols, i no plou.

En el trepig de les fulles passa el temps.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Fúcsies


Pel camí d’or van els teuladins.

On aniran?

Pel camí d’or van les fúcsies.

On aniran?

Pel camí d’or anem els homes.

On va la tardor? On van els ocells i les flors?

dilluns, 10 d’octubre del 2011

No ve la tardor


Els anys van passant.

En les parets de l’estança debuten les escletxes,

però les fulles no cauen del tot.

Com si l’estiu s’haguera empeltat de tardor.

Al jardí encara hi ha signes d’éssers vius.

Els fanals il·luminen els carrers amb una llum tèbia,

estranya.

Quan ve la nit, faig recompte dels dies.

divendres, 7 d’octubre del 2011

En la ciutat de Brodsky


No s’oblida el vers mut de la ciutat perduda.

Ni tan sols si la busquem rere la gasa de la cortina del Museu.

L’ull troba finalment un fragment de lluna en el bosc de roures vells

que voregen el Neva.

Potser ja hauran morts tots els amics de lletres: Bobyshev, Mandelstam,

tia Nàstia, Pesteriov…

L’hivern encén la llenya de la llar pairal.

He passejat l’avinguda Nevski amb els fanals de llum tènue. La neu.

El fred.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Imagina't


Imagina’t que s’ha acabat la crisi, que la gent torna a sonriure. Que l’espill encara reflexa el teu rostre. Que un teuladí, una volva d’aire fresc o el rastre sinistre d’un tomahawk han fet tremolar la rama de l’arbre. Que no són enderrocs allò que veus rere la finestra: palmeres esveltes, sí, (sense cucs, ni picuts), el llorer, l’olivera, la brossa que creix salvatge…, un raig de claror sobre l’estàtua. I que has de tornar a repensar el difícil i obstinat ofici de viure.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

A boqueta nit


O com a la frau del jardí,

on la bellesa conjumina els elements

per engrandir el fast del dia.

Així es multipliquen les pedres,

les flors i l’aigua.

Així, en la plena maduresa,

l’home és conscient del seu destí

i no s’oblida en el camí de beure del toll

de la vida.

I és així, amb el llast estibat dels records,

esgarrapant amb els dits l’aire,

que l’aire nou es torna el llenç

transparent on s’emmiralla la mirada.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Himnes (I)


Ni les marques de l’aigua,

amb les seues mans tremoloses

esborraran el traç ferm,

la lletra pulcra,

el desig perfilat en la carn de la música

en la nit clara de la veu i dels psalms.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Principi de tardor


Dolçament, el vent penetra

la tíbia descarnada d’un antílop

—o potser és de lèmur?—,

s’insinua entre els budells de sorra del vers

i xiula com l’aigua que corre pels claveguerams

de Ciutat.

Jo ja no vaig ni vinc. Tu ja no vens.

Potser ningú no vindrà a obrir els nostres llibres

ni a llegir cap salm entre les flors.

Entre el meu cos i el crepuscle es creua

una parella de voltors.

No hi ha vent. I l’ombra és càlida.

dijous, 29 de setembre del 2011

Em retornen brises


Em retornen brises d’ahir, amor,

amb ulls grisos de boira en cada onada.

Endevine els pessics de cada vent ,

que ens renovà la pell en cada platja.

I el desig encès entre les punxes dels dits,

preàmbul de l’estima que havíem de saber conjuminar.

També se m’escola l’aigua que conserva totes les imatges,

espill endins d’aquesta història, i que ara m’imposa silenci.

Caldrà esperar que ens xope la pell,

varada a una fondalada propícia de la memòria.