divendres, 24 de desembre del 2010

Migdia d'hivern (I)


Des de la finestra, la llum d’hivern té la propietat d’aguditzar el poder de resolució de la meua vista fins a fer-la ben nítida. El cert és que no sé el per què, tot i que m’han dit que es podria tractar d’un cas paranormal de disestèsia. La pupil·la humilia a qualsevol lent de Cannon i atorga a la visió una qualitat de reportatge gràfic. El cel és d’un blau indecís; el sol —que amaga la seua lluentor rere el gris de les façanes pròximes— s’insinua a miquetes i llisca sobre la superfície de l’aigua estantissa de la piscina; a una raconada, sota l’esquelet de les moreres, una dona silenciosa arreplega fulles. La colla de teuladins interpreten una marxa trista, tan sols per a mi, que els escolte des del meu silló Voltaire, mentre mire de reüll el picoteig nerviós de la tórtora sobre gespa del jardí. El solatge del cafè del fons de la tassa sembla ser l’única cosa que caldria interpretar.

1 comentari:

  1. L'esguard com un ocell es posa sobre la partitura. El poeta sol i en silenci interpreta el paisatge, atorgant un mot a cada cosa va omplint un espai buit de sonoritats, de colors, i fa créixer sobre el full en blanc una simfonia que ens parla de solitud i tristesa.
    Mentre es mou pensatiu per la cambra el destí el mira ple d'interrogants.

    ResponElimina