Genets de l'aire

Cavalqueu damunt de les ciutats i les muntanyes.

D’un núvol a un altre

aneu entre els carrers i l’aire.

Idèntics sempre us desvetlleu en l’acer del dia

i allò que en l’èter és pàtria transparent

esdevé campana d’esperança en les alcoves.

Veniu de l’aire.

Els ocells us conhorten amb els seus vols

i sobre els terrats del món poseu les ales,

adreçant la mirada en la indesxifrable forma del buit,

per donar caliu a tanta soledat.

Així deixeu petjada del vostre pas.

Ens hem mirat en el mateix espill,

allà on l’ésser agombola els límits imperfectes de l’ésser.

I ens trobarem en l’aire, companys, tard o d’hora,

entre les volves tèbies de llum precipitada

que niuen el blau cofoi que ens conté.

Ara i sempre.