Cansat i espellifat, com un atlant en hores baixes, el seu cos sembla recolzar-se en el bàcul sagrat, i així, condemnat a carregar els pilars que sostenen la bòveda del cel sobre els muscles, emergeix l’estàtua sòbria i egrègia que presideix l’entrada de l’hospital La Magdalena de Castelló.
Sembla que no se’n va, tampoc no torna; espera o ens espera; ens dóna la benvinguda o se n’acomiada de nosaltres, i la seua presència impregna de llum cada racó d’aquest recer de pau a l’ombra dels pins. La llegenda conta que va travessar els abismes de l’oceà, i el seu pas va deixar el rastre d’altres tempestes, va aplacar la fúria i la ira dels déus malèvols, i ara, es compadeix amb la mirada adusta d’aquells que entren o surten —tant s’hi val—, al recinte hospitalari. I no cedeix el seu anhel, perquè la llum no entén d’ombres, precisament perquè ningú no perd mai la seua llum, ningú; tan sols quan arriba de nit, i encara així, la seua llum està amagada, no perduda.
Compadir-se de l’altre, acollir-lo en la seua desgràcia, és una de les més nobles accions de l’ésser humà. D’això en saben prou els professionals que treballen en un hospital de “cuidats pal•liatius”. I és que cuidar, en el sentit més generós de la paraula, consisteix a reconèixer en l’altre —en la seua diferència— la seua dignitat. Aquest gest responsable no només s’ha d’entendre com una acció d’ajuda, sinó com un deure moral del proveïdor de cuidats. Però, de vegades, els valors no provenen de la raó o dels principis, sinó de l’emoció i, si se’m permet, de la capacitat de compassió, de l’efecte de viure amb aquells que pateixen una minusvalua, aquells que requereixen de cuidats, del desig de cuidar i ser cuidats entre iguals, i en definitiva de l’inmens plaer de ser acceptats i estimats pels demés.
Per a cuidar bé, hi ha que començar a acollir millor. Però, no és tan sols la institució qui acull, és sobretot la tasca dels professionals que treballen en ella, i que amb les mans atentes i la mirada dialogant s’arrimen a l’altre i vesteixen l’ombra amb llum nova. Eixe és un treball que requereix no sols de predisposició (o de vocació), sinó també de l’exercici generós de l’hospitalitat, en el sentit més clàssic i sagrat del terme. I, només llavors...
no minva la Llum,
perquè la mirada templa la seua bondat
en el silenci dels Pins
i emergeix lenta per cuidar-te
Sembla que no se’n va, tampoc no torna; espera o ens espera; ens dóna la benvinguda o se n’acomiada de nosaltres, i la seua presència impregna de llum cada racó d’aquest recer de pau a l’ombra dels pins. La llegenda conta que va travessar els abismes de l’oceà, i el seu pas va deixar el rastre d’altres tempestes, va aplacar la fúria i la ira dels déus malèvols, i ara, es compadeix amb la mirada adusta d’aquells que entren o surten —tant s’hi val—, al recinte hospitalari. I no cedeix el seu anhel, perquè la llum no entén d’ombres, precisament perquè ningú no perd mai la seua llum, ningú; tan sols quan arriba de nit, i encara així, la seua llum està amagada, no perduda.
Compadir-se de l’altre, acollir-lo en la seua desgràcia, és una de les més nobles accions de l’ésser humà. D’això en saben prou els professionals que treballen en un hospital de “cuidats pal•liatius”. I és que cuidar, en el sentit més generós de la paraula, consisteix a reconèixer en l’altre —en la seua diferència— la seua dignitat. Aquest gest responsable no només s’ha d’entendre com una acció d’ajuda, sinó com un deure moral del proveïdor de cuidats. Però, de vegades, els valors no provenen de la raó o dels principis, sinó de l’emoció i, si se’m permet, de la capacitat de compassió, de l’efecte de viure amb aquells que pateixen una minusvalua, aquells que requereixen de cuidats, del desig de cuidar i ser cuidats entre iguals, i en definitiva de l’inmens plaer de ser acceptats i estimats pels demés.
Per a cuidar bé, hi ha que començar a acollir millor. Però, no és tan sols la institució qui acull, és sobretot la tasca dels professionals que treballen en ella, i que amb les mans atentes i la mirada dialogant s’arrimen a l’altre i vesteixen l’ombra amb llum nova. Eixe és un treball que requereix no sols de predisposició (o de vocació), sinó també de l’exercici generós de l’hospitalitat, en el sentit més clàssic i sagrat del terme. I, només llavors...
no minva la Llum,
perquè la mirada templa la seua bondat
en el silenci dels Pins
i emergeix lenta per cuidar-te
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada