La metàfora del viatge ha recorregut la llarga història de l’home, perquè la història de l’home, en realitat, és la narració d’un viatge. Sempre he sentit a dir que qui escriu viatja i també que qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta davant dels ulls atònics del lector viatger?
Potser el sentit del viatge és la metàfora més paradigmàtica de l’existència. Però, quants itineraris amaga el terme? El viatge és predisposició a l’acció, és a dir allò que es fa servir per a mamprendre el camí, per a iniciar-lo.
El viatge és un símbol de la vida. La vida és un viatge. Un camí amb punt de partida. I amb un final segur. Viatgem contra el temps, i això al capdavall és l’única certesa. El canal del part, segons deia, ara fa 25 anys, el meu professor d’obstetrícia, a València, era el passadís més llarg, fosc i torterut que creua l’ésser humà... Però, això jo en aquella època no ho entenia.
Les religions, n’han parlat i molt, sobre el tema. El viatge al més enllà, per exemple: la vida després de la mort, l’anhel de l’eternitat, els regnes d’Amon Ra i d’Anubis, la foscor, el mite del paradís... La vida només és un trànsit, és per això que tenim el desig de contar històries, de narrar, de transmetre i de comunicar-nos. Perquè se’ns fa curt el camí. Per si de cas ens enxampa la carpa. I és que, probablement, si tot fora immutable no hi hauria necessitat de contar.
Fernando Pessoa deia que la vida “és un viatge experimental que fem d’una manera involuntària”. Ací rau, al meu entendre, el misteri d’allò que hem convingut a anomenar vida. També hi ha el viatge interior, que explora el que teníem ocult, la recerca del jo. I és que des d’Homer fins a Margarit, des d’Ítaca fins a Sant Just Desvern hi ha tot un corrent de fons –marítim– que ens mena.
El viatge com a descobriment. Com a revelació que ens permet obrir fronteres. El viatge com a teràpia enfront dels nacionalismes excloents. Viatjar, descobrir l’altre, i amb l’altre descobrir-nos a nosaltres mateix. La tolerància en la diversitat.
El viatge és també exili interior, pelegrinatge pel clos tancat de la nostra habitació. Una bogeria. Un somni delirant: Poe, Baudelaire, Rimbaub, Maistre, Li Po. Viatgers de la paraula.Bojos. Bojos, bojos il•lustres.
El viatge és un misteri. I, com tot misteri, de vegades, es deixa conèixer, d’altres s’amaga en la besllum tèrbola de les ombres.
Des que tinc ús de raó, sempre que m’ho puc permetre surto de casa, a passejar pel món, i algunes vegades el viatge encara em sorprèn, i el misteri se’m revela a través del goig estètic de la paraula, que es fa vida i m’alimenta. El viatge m’ha dut ací.
Potser el sentit del viatge és la metàfora més paradigmàtica de l’existència. Però, quants itineraris amaga el terme? El viatge és predisposició a l’acció, és a dir allò que es fa servir per a mamprendre el camí, per a iniciar-lo.
El viatge és un símbol de la vida. La vida és un viatge. Un camí amb punt de partida. I amb un final segur. Viatgem contra el temps, i això al capdavall és l’única certesa. El canal del part, segons deia, ara fa 25 anys, el meu professor d’obstetrícia, a València, era el passadís més llarg, fosc i torterut que creua l’ésser humà... Però, això jo en aquella època no ho entenia.
Les religions, n’han parlat i molt, sobre el tema. El viatge al més enllà, per exemple: la vida després de la mort, l’anhel de l’eternitat, els regnes d’Amon Ra i d’Anubis, la foscor, el mite del paradís... La vida només és un trànsit, és per això que tenim el desig de contar històries, de narrar, de transmetre i de comunicar-nos. Perquè se’ns fa curt el camí. Per si de cas ens enxampa la carpa. I és que, probablement, si tot fora immutable no hi hauria necessitat de contar.
Fernando Pessoa deia que la vida “és un viatge experimental que fem d’una manera involuntària”. Ací rau, al meu entendre, el misteri d’allò que hem convingut a anomenar vida. També hi ha el viatge interior, que explora el que teníem ocult, la recerca del jo. I és que des d’Homer fins a Margarit, des d’Ítaca fins a Sant Just Desvern hi ha tot un corrent de fons –marítim– que ens mena.
El viatge com a descobriment. Com a revelació que ens permet obrir fronteres. El viatge com a teràpia enfront dels nacionalismes excloents. Viatjar, descobrir l’altre, i amb l’altre descobrir-nos a nosaltres mateix. La tolerància en la diversitat.
El viatge és també exili interior, pelegrinatge pel clos tancat de la nostra habitació. Una bogeria. Un somni delirant: Poe, Baudelaire, Rimbaub, Maistre, Li Po. Viatgers de la paraula.Bojos. Bojos, bojos il•lustres.
El viatge és un misteri. I, com tot misteri, de vegades, es deixa conèixer, d’altres s’amaga en la besllum tèrbola de les ombres.
Des que tinc ús de raó, sempre que m’ho puc permetre surto de casa, a passejar pel món, i algunes vegades el viatge encara em sorprèn, i el misteri se’m revela a través del goig estètic de la paraula, que es fa vida i m’alimenta. El viatge m’ha dut ací.
Se'n recorda d'un dels dos llibres de la Història? o millor hi ha hagut tres i compte "La vida es sueño" i "La Bíblia"? l'Odissea.
ResponEliminaEn l'Odissea com en una metàfora excel·lent van passant tot tipus de perills o de persones diferents o de tants arquetips humans o no humans amb els que ens podem trobar en el camí cap a Ítica, tots som una miqueta Ulisses i viatgem quan llegim un bon llibre, o fem un curt o llarg viatge o simplement anem a treballar, la vida és un viatge que em de fer-lo llarg, amb el gaudi, l'amor i el desig.